Grècia: la fabricació del consentiment pels mitjans

Posted on 2 Mai 2012

0


Nikos Smyrnaios | Smyrnaios.net

Vist des de l’exterior, tres constatacions s’imposen en la comprensió del problema grec. La primera és que l’acord sobre un nou préstec de 130 mil milions així com sobre l’anul·lació d’una part dels crèdits (PSI) no fa més viable a mitjan termini el deute del país.

La segona és que el “remei” imposat per la troika (FMI, BCE, UE) en forma de retallades dràstiques en la despesa pública i desregularització del mercat de treball està destruint l’economia i la societat grega en el seu conjunt.

La tercera constatació és que el govern actual no disposa ni de sobirania real ni de legitimitat democràtica.

Però, què passa amb la mirada dels mitjans grecs sobre aquesta crisi? Com rendeixen compte d’aquesta situació inèdita en Europa? De quina forma els ciutadans d’aquest país són informats sobre els esdeveniments dramàtics que els afecten directament?

El diluvi informatiu

En realitat, des de fa dos anys, els grecs pateixen un diluvi de notícies ansiògenes sense precedents. El shock psicològic per la població és encara més difícil de suportar que al 2009, quan res no presagiava el que hauria de passar.

Tot i que alguns observadors aïllats van alertar sobre l’estat de les finances públiques, l’afebliment de la base productiva de l’economia o la corrupció endèmica, cap polític o periodista de primera línia va preveure les seves conseqüències potencials. Cap dels mitjans més influents havia investigat seriosa i sistemàticament sobre aquestes qüestions.

Des de fa ara dos anys la situació s’ha invertit completament. Des d’aquest moment la “crisi” és el tema dominant, per no dir únic, del debat públic. Hi ha una inflació d’articles, de programes, d’anàlisis més o menys informades i de debats sobre aquesta qüestió. Amb tot, els mitjans dominants, clars beneficiaris dels anys de fastuositat, son avui, amb els tradicionals “partits de govern”, els principals defensors de la política actual.

Els mitjans dominants al servei de la troika

En un país caracteritzat per un sobreconsum de televisió (5 hores per dia de mitjana per telespectador en 2011, front les 3 hores i mitja de França), els canals més vistos defensen sense excepció els successius paquets d’austeritat. El telenotícies de la cadena Mega, amb una quota de mercat del 30%, és un dels pilars del “govern d’unitat nacional” encarregat d’aplicar la política de la troika. Mega pertany als dos principals grups de premsa del país, DOL i Pegasus.

Conegut per la seva proximitat amb el poder polític, DOL edita el diari Ta Nea. En novembre de 2011, practicant una mescla de gèneres eloqüent, Pantelis Kapsis, el director del diari, ha abandonat el seu càrrec per esdevenir portaveu del govern dirigit per l’antic banquer Loukas Papadémos. El seu germà Manolis Kapsis, participa totes les nits al telenotícies de Mega Channel on, com a comentarista polític, recolza aquest mateix govern.

Aquest estiu, el grup DOL ha estat entre els primers a Grècia en aplicar una de les principals mesures de la troika, a saber: la supressió dels convenis col·lectius per especialitats en benefici de convenis d’empresa. D’aquesta manera ha aconseguit imposar una baixada salarial del 22% als seus empleats, periodistes inclosos.

Per la seva banda, Pegasus, editor dels diaris Ethnos i Proto Thema, pertany a la família Bobolas, l’activitat principal de la qual és la construcció d’obra pública. Amb la complicitat dels successius governs, aquest grup és el principal beneficiari dels contractes públics de construcció dels darrers vint anys.

L’altra cadena de televisió influent que sosté fermament el govern i la troika és Skai TV, que pertany a la família Alafouzos, propietària també del diari Kathimerini i de l’emissora de ràdio més escoltada de la capital grega. Aquest poderós grup cultiva una imatge de serietat i ha designat el “populisme d’esquerres” com el seu principal adversari.

Els editorialistes estrella del grup, Babis Papadimitriou i Paschos Mandravelis, es compten entre els crítics més virulents del moviment social de resistència, composat, segons ells, per “funcionaris apadrinats” i defraudadors d’impostos. No obstant això, la família Alafouzos que els dóna treball fa part dels naviliers que no paguen impostos pels seus beneficis, a l’igual que Minos Kyriakou, propietari de la tercera cadena del país, Ant1, i també recolzador del govern.

Absència d’alternativa i estratègia de la por

Aquesta interdependència entre les elits polítiques, econòmiques i mediàtiques del país, en gran mesura responsables de la situació actual, explica la unanimitat condescendent amb els mandats de la Unió Europea i del Fons Monetari Internacional. Havent-s’hi beneficiat des de fa temps de les derives del passat, els homes de negocis que dirigeixen el principals mitjans intenten avui preservar els seus privilegis esdevenint els pilars del nou status quo.

En una versió contemporània del “TINA” de Margaret Thatcher, els periodistes estrella de les grans cadenes i els editorialistes que s’alineen amb els interessos dels seus patrons expliquen al públic que no hi ha una altra solució que la política de destrucció dels guanys en drets socials, tal i com es duu a terme actualment al país.

Per convèncer, front a l’augment de la còlera social, la cobertura mediàtica de la crisi exacerba el seu caràcter ansiogen. Les imatges de la situació dramàtica en la que es troba una part creixent de la població són arrebossades amb un discurs emfàtic i, alhora, culpabilitzant. L’amenaça de la fallida és evocada quotidianament mobilitzant en l’inconscient col·lectiu imatges de prestatges de supermercat buits i estacions de servei saquejades, provinents d’Argentina en 2001 o de Rússia als anys 90.

La mínima declaració amenaçant d’un funcionari de Brussel·les, d’un vice-ministre que faci part del club de les AAA o d’un gestor d’un obscur hedge-fund és reprès i martellejat per accentuar el clima de fòbia. Les successives cimeres europees es presenten cada cop com les de la “darrera oportunitat” i els seus acords com una mena de “salvavides” in extremis.

Xifres i noms d’institucions i experts són citades al llarg del dia per els televisions sense cap tipus de contextualització, sense la mínima explicació de fons. Una neollengua financera feta de CDS, de taxes euribor, de spreads i índexs de borsa es desploma sobre el públic. L’efecte de confusió i la frustració que es segueix és encara més fort donades les grans diferències en els usos mediàtics de la població.

Rebutjats per una gran part dels joves i pels sector més educats de la població, els telenotícies son molt seguits pels més pobres, els menys formats i la gent gran. En altres paraules, aquells que s’informen essencialment a través d’aquests mitjans són alhora els més vulnerables respecte a les manipulacions que s’hi duen a terme.

En aquest esforç d’imposar la seva visió de la “realitat objectiva”, els mitjans dominants menteixen per omissió. Així, li devem a Yannis Bogiopoulos, periodista vaguista del diari Eleftherotypia, una troballa sorprenent.

Aquest periodista sense mitjà ha assenyalat en Twitter que nombroses xifres (en milers de milions d’euros) mencionades en el text enviat al Parlament el passat 13 de febrer amb motiu del darrer “pla de rescat” estaven en blanc per a ser completades a posteriori. Els diputats grecs han aprovat, doncs, un acord sense les xifres!

És també un portal d’informació alternativa amb seu a Tessalònica, Alterthess, qui ha assenyalat una petita mesura inclosa en un projecte de llei recent: la supressió del procediment de flagrant delit pels policies que han violat la llei durant el seu servei, particularment durant les manifestacions.

D’ara endavant, molts grecs acudeixen a fonts d’informació alternatives per intentar comprendre, però també per retrobar l’esperança. El cas del diari dels treballadors d’Eleftherotypia és edificant en aquest sentit. Eleftherotypia, únic gran diari que s’ha oposat al discurs dominant, és en bancarrota degut a errors de gestió però també perquè els bancs han rebutjat concedir-li un crèdit imprescindible per la seva supervivència.

Els seus periodistes i treballadors en vaga han decidir publicar un diari de lluita venut en quioscs que ha conegut una gran acollida entre el públic. Més de 30.000 exemplars han estat venuts en un primer tiratge de 35.000, demostrant així la set dels grecs per un periodisme al servei del poble i per una informació renyida amb la realitat quotidiana. Amb tot, resten els hàbits dolents.

Així, al costat dels nous mitjans progressistes que s’eleven contra la política actual conviu encara tota una fauna de vedettes televisives que, segons bufa el vent, s’apropen a un discurs populista i pseudopatriòtic.

Yorgos Tragas és un exemple colpidor. En un programa en febrer de 2012, esclata a plorar en directe per televisió, deplorant la humiliació nacional que les potències europees han infligit a Grècia.

Fa justament dos anys, sota el govern de dretes al qual era proper, aquest mateix Tragas rebia 2,6 milions d’euros de publicitat de l’Estat i d’empreses públiques pel seu diari que no venia més d’un centenar d’exemplars al dia…

__________________________________________________________________________

Nikos Smyrnaios és professor en la Universitat Toulouse III-Paul Sabatier.  És expert en socioeconomia dels mitjans.


Advertisements
Posted in: Stásis