Grècia: ser solitària o ser solidària

Posted on 23 Abril 2012

0


Panagiotis Grigoriou | Marianne 2

Els temps ens canvien. Ahir mateix ja estàvem ben lluny. El cos social ferit es defensa com pot. Contrets i vulnerables, ens allunyem del passat. Li girem les espatlles, però sense moure’ns. De fet no tenim altra opció. O, més exactament, en tenim dues: l’opció dels bancocràtes grecs i companyia, és a dir morir, o l’opció d’inventar el dia a dia, primer per a mantenir-nos amb vida, desprès per fecundar el llarg termini.

Ens descobrim, a poc a poc, sortint de l’ombra. Finalment, som prou nombrosos el que no ens sentim “a gust” en el vell sentit de l’expressió. Des de ja fa un temps, si ho pensem bé. I, benauradament, no sols en el medi de les lletres i els mitjans. Tota la nostra mesura comú es desplaça i, amb ella, la frontera d’allò possible. Com al Far West. Per a bé o per a mal.

Un retorn a allò col·lectiu

Muntada en un “rodalies grec” dijous a la nit, una senyora portava a sa casa les herbes salvatges que havia recollit al flanc nord-est del mont Himet:  “és per a completar els nostres menjars fins el proper dilluns. És per la meua família, sap? Ara vindrà el meu germà, i la seva dona també. Jo els preparo la cassola… Abans jo comprava al mercat local, però avui en dia açò és una possibilitat que no podem desaprofitar”.

La novetat és també el retorn a la família o als amics. Retrobar-se, sentir-se protegit, menjar. Una enquesta recent, publicada per la revista Epikaira (www.epikaira.gr– 19/01/2012, p. 18 a la versió impresa), confirmava aquest viratge. Així, l’ostentació i la desmesura ja no hi compten pas amb una gran consideració. Ja era hora. Més val morir sobri i pensatiu que viure voraç i potencialment idiota, segons les darreres dites del simplisme circumdant. Els publicistes ho han entès del tot, perquè, quan toca vendre, ningú no bromeja amb les representacions col·lectives.

La riquesa relacional

Així, en un anunci del que tothom hi parla, l’heroi, un venedor d’entrepans, interroga al seu client sobre els ingredients per afegir a més de la salsitxa, “per marcar gols a la fam”. És un venedor ambulant que atén la seva clientela darrere d’un estand instal·lat davant d’un estadi; el seu eslògan comercial porta el títol de “terapeuta de la fam”. Representa, també, l’entusiasme per eixes formes de restauració barata que només s’hi troben davant dels estadis. Abans la inflexió dels Troikans, els publicistes empraven escenes rodades en restaurants, però, atès el context actual, aquesta ja no és una pràctica habitual.

El vídeo prossegueix per un diàleg força interessant. S’entén que el simpàtic client ha perdut la seva parella sentimental, sens dubte és desafortunat i, per tant, rep els ànims del venedor “no t’amoïnis, nen, ets un noi atractiu”.

I poc importa, si es suggereix al final, triar l’operadora de telefonia que ha produït aquest espot, tot i que el propi producte no apareix ni un sol cop en l’anunci. Heus aquí la inversió dels valors. Allò col·lectiu està a l’ordre del dia, inclús si els actes no segueixen fidelment les paraules.

Als mitjans, uns i altres s’interroguen per l’èxit d’aquest espot publicitari. Stravros Theodorakis, editor i periodista de premsa i audiovisuals, parla d’una improvisació parcial durant el rodatge. D’aquí el “no t’amoïnis, nen, ets un noi atractiu”. Una rèplica del venedor, encarnat per Manolis Mavromatakis, un excel·lent actor format al Teatre Nacional, però que mitjançant la publicitat tractava de finançar el seu proper film. “Bastaria que un home, vingut del no res, pronunciï  la frase clau que ens arrossegarà també en política, arrambant amb tot, malgrat els escenaris de formacions polítiques suposadament existents”, escriu Stavros Theodorakis.

Improvisació parcial o no, m’estimo més detenir-me en la darrera frase del venedor: “jo visc en un somni, no em desperteu pas”. Burla d’un mateix i ironia: mentre que el codi remet a la classe “dominant”, en els fets és la classe popular. S’hi suggereix, doncs, sobrietat, pobresa (relativa, no miserable), mala sort i ambigüitat, en la noció de somni i en tot allò que implica pel que fa a l’acció i la inacció (“no em desperteu pas”). Davant tot, però, aquests personatges encarnen l’humor i, per tant, la riquesa. No una riquesa material, sinó relacional, valor assegurat finalment, com l’intercanvi i els ànims. Tot allò que resta positiu en un país assolat par la bancocràcia i per les seves pròpies errades.

Un cert individualisme esdevé aleshores condemnable, tot i que… hi estem en altre punt.  En una òptica ben diferent que la pròpia d’un passat encara molt recent. Actuar col·lectivament, ajudar-se els uns als altres i ja no tenir el dret de somniar un futur. Heus aquí on ens descobrim, al final, com membres del club. No el club dels “poderosos” de la zona euro, com els nostres polítics ens repetien des de fa deu anys, sinó de l’altre, tan gran i tan obert, del 80% de la humanitat que viu en la ciutat dels somnis prohibits. Les xifres citades per la premsa aquesta setmana parlen de 1.700 suïcidis atribuïts a la crisi des de 2010. S’hi constata, igualment, prop d’una mort al dia entre els sense llar durant els darrers dies del hivern. I eixos polítics, sempre allà.

Muntatges financers

Precisament, eixe personal polític mai no desapareix. I, cada cop que ocupa la escena mediàtica, es per afegir execrabilitat a l’abisme. Així, aquesta era la setmana d’una primera confessió entre les baralles dels grans patrons de la premsa (Psycharis –diari Ta Nea) sobre el fons dels muntatges financers del deute grec i altes assumptes, presumptament beneficiosos per la família Papandreu. Aquesta mateixa setmana la policia detenia a Tessalònica 53 persones implicades en un entramat mafiós de blanqueig de diners. Els préstecs no oficials i usurers, destinats a empresaris, figuren entre les especialitzacions d’aquesta xarxa. Alguns d’aquests empresaris s’han suïcidat –o els “han suïcidat”— fa ja alguns mesos. 

Les detencions impliquen una mostra representativa de la deixalleria nacional al servei de la bancocràcia: responsables regionals de la branca bancària de la noblesa, oficials de policia, alts càrrecs del servei de lluita contra el frau d’Hisenda, directius d’equips de futbol i polítics locals, pertanyents a la dreta, a l’extrema dreta i, per suposat, al Partit Socialista (s’evoca fins i tot entre els inculpats una persona propera a Vénizelos, ministre d’Economia) i, per últim, un periodista i redactor del canal públic regional ET3.

Entre les “víctimes” d’aquesta màfia, descobrim l’antic jugador de la selecció nacional i de l’Atlético de Madrid Demis Nikolaidis. Sabem, per les fonts policials citades per la premsa, que el jugador va demanar prestats 350.000 euros a un “empresari” del clan en 2010. Devia retornar 51.800 euros per mes, amb uns interessos inicials del 10% que van passar a un 6,5% perquè el “client” era bon pagador. Finalment Nikolaidis ha reemborsat uns 620.000 euros en els darrers mesos quan inicialment va rebre 350.000.

No plorarem per la sort del futbolista, però la pregunta que la premsa no formula mai és quin mecanisme de “valor afegit” genera aquestes xifres tan elevades. I si són tan números tan importants, per què no valorar una “activitat” semblant? Amb tot, hi ha encara en aquest país qui segueix els partits de futbol com si res.

Repeticions

Al final, les taxes usureres dels nostres mafiosos no tenen res d’anormal. El sistema bancari sencer, tot i semblar-nos tan seriós segons els estereotips hàbilment cultivats, “els mercats” en altres paraules, practica exactament els mateixos mètodes, només que en una altra escala. Usura sistèmica, doncs. Les negociacions entre el primer ministre, “caixer automàtic”, i el setge del seu establiment sembla que avancen. Els darrers cops s’hi donen en l’àmbit de l’amortització de “títols” on s’hi pot suposar una espècie de defecte, suposadament controlable donat que ha estat programat fins aquí. Com en 1931, quan Moody’s ja conduïa a Grècia al caos (Régis Soubrouillard – Marianne ).

Durant quatre anys, moltes escoles i universitats no han funcionat, la policia ha estat desplegada als carrers i els menjadors socials s’han generalitzat. Tot açò no ha estat suficient, però. Els serveis i les infraestructures del país (xarxa de distribució de l’aigua, electricitat) han estat “adquirits” per “inversors” estrangers. El sindicalisme fou prohibit, com també ho foren les vagues. Els funcionaris que restaren foren privats de la meitat del seu salari. En 1932 el poble grec tenia clar que els governants del país eren, simplement, un equip de polítics professionals els interessos personals dels quals eren en realitat els dels seus patrons, empresaris locals o no.

Aquests darrers eren els contribuïdors directes dels polítics, sovint mitjançant la borsa, com s’hi podia llegir en la premsa de l’època. L’atur oficial, de 75.000 persones en 1928, passa a 237.000 en 1932 (amb un total de 6,5 milions d’habitants). Els preus es dupliquen, i els morts deguts a la fam es compten per milers. Els avalots i altres revoltes espontànies són violentament reprimides per la policia, la gendarmeria i l’exèrcit. De fet, la estatocràcia s’imposa, segons els bancòcrates de l’època, com el règim millor adaptat a la situació. La premsa comunista d’aquells anys qualifica Elefterios Venizélos, primer ministre, de “dictador”.

Fracassat el bipartidisme, el saqueig del país, lligat a la fallida de 1932, va generar la mecànica fatal que desembocà en 1936 en la dictadura de Metaxas. Recordo que a l’època el president del consell de creditors (avui en diem també els “mercats”) era Sir Austen Chamberlain (“Acords de Locarno” –1925), germanastre d’Arthur Neville Chamberlain (“Acords de Munich” –1938). A poc a poc, aquests acords van contribuir a la lògica d’activació de la segona guerra mundial.

“Jardins de Tessalònica”

A casa nostra el “desenllaç” global de 2012 ja s’intueix bé, potser massa bé. El “govern” acaba de proposar, amb una llei de base, la transferència de la propietat de tots els béns de l’Estat –franges de costa, recursos naturals i monuments inclosos— a una superestructura de gestió lligada als “reestructuradors” del deute.

En suma, els nostres “jardiners de Tessalònica” cultiven en “tot en u” en política i “la Troika per la resta” –heus aquí allò que en Grècia s’hi comença a designar segons l’onomatopeia original: “bling bling”. A saber: l’ocupació de l’interior i de l’exterior, agafades de la mà. Aquest tipus de jardí no és una especialitat de Tessalònica, ni tampoc de Grècia. Ens preguntem, en canvi, per què aquests assumptes surten en aquest moment perquè en Grècia aquesta supra-corrupció només pot caure del cel. S’hi diu, aleshores, que el sistema fa aigües i viu una nit dels ganivets llargs. Alguns tracten de reposicionar-s’hi en el paisatge “polític” sota el règim dels Troikans. Sembla que no en tenim per molt de temps, ni per tots. Els petits enrenous oculten bé les autèntiques patates calentes.

Llimones mecàniques

Mentrestant, en el centre d’Atenes, una certa vida cultural continua com pot. Un editor presenta el seu calendari 2012, un conegut artista pintor hi col·labora. S’hi interpreta la La Berceuse de Gabriel Fauré al piano, entretenint-se així per un moment sobre l’autèntica vida. Immediatament s’hi retorna al país real de la bancocràcia i s’hi reprenen els debats sobre la crisi. Acabada la Berceuse, un antic rector d’universitat, assegurant el despertar general, fa explícita la seva versió de sortida de la crisi, “en la durada i el dolor, des d’aquesta doble ocupació que patim”. Desprès la gent es disposa a anar-se.

Però el nostre any 2012 de la cultura no serà salvat per un calendari qualsevol. Acabo d’assabentar-me que el Centre Europeu de Traducció—Literatura i Ciències Humanes està a punt d’ésser tancat pel ministre de Cultura. Aquest organisme acollia residències d’escriptors en Creta i Paros. Liquidació. Sembla que el mobiliari i les obres de la biblioteca seran posats en venda.

Mercat de saldo, doncs. Malauradament no és una sorpresa en els temps que corren. Diguem, per consolar-nos, que les clementines de Micenes són a 0,80 el quilo i que a alguns BMW els han pres la matrícula. Els seus propietaris no podien ja pagar els impostos i la benzina. Gir inesperat. Els rumors en la blogosfera parlen d’un arquebisbe ortodox (no identificat), suposadament sota ordre de detenció de la policia perquè “transportava armes i 35 milions d’euros en el seu cotxe”. “Informacions” sense cap ni peus, llevat que es provi el contrari.

Un altre arquebisbe ortodox, Serafim del Pireu (en veritat aquest cop) acaba d’adreçar una carta oberta dirigida al secretari del Partit Comunista grec Aleka Papariga seguida de altres dues cartes, destinades als caps de altres dos partits d’esquerra, Alexis Tsipras (formació SYRIZA) i Fotis Kouvelis (DIMAR). “Salveu el país, impediu aquesta última fase de traïció dels altres partits, la incineració final de la Constitució i la pèrdua definitiva de la nostra sobirania… però retorneu també cap a Déu si és possible”. Allò mai vist des de la fundació del Partit Comunista, precisament al Pireu, en 1918.

Mentre esperem la resposta dels camarades, aquest dissabte ens anem a recollir llimones, perquè els llimoners dels jardins comuns de baix els edificis són ben plens. Compartits entre els inquilins, en farem també el nostre suc de cítrics per tota la setmana vinent. Mentre que “El Parlament europeu vol reduir el malbaratament alimentari” nosaltres, grans precursors, ja estem ocupats de les nostres… llimones mecàniques. Costa Europa.

 _________________________________________________________________________

Panagoitis Grigoriou és historiador, etnògraf i antropòleg. És autor del bloc Greek Crisis.

Anuncis
Posted in: Stásis